Fa uns dies que em acabat el curs de primer nivell d’entrenadors de bàsquet a Mataró.
Si alguna cosa anima a fer els cursos, després d’haver estat enganxat al bàsquet tota la temporada, es donar classes a entrenadors que tenen el desig de ser-ho oficialment, de tenir la titulació corresponent per que puguin exercir com entrenadors.
Aquesta motivació que tinc per donar cursos, no es per dotar a aquests alumnes d’una titulació que la nostre Federació Catalana de Bàsquet, ara conjuntament amb el Departament d’Educació, els expedirà, sinó pel fet del desig que tenen tots ells i elles de formar jugadors i jugadores en aquest esport que tan estimem.
Veure alumnes que estudien i treballen tot l’any i troben tres setmanes per dedicar-se a treure una titulació i fer un esforç, també econòmic, vol dir que mes enllà del desig, hi ha una veritable motivació per fer de nexe d’aprenentatge, entre les estructures tècniques, tàctiques i de grup d’aquest esport, amb el potencial d’esportistes que practiquen el bàsquet.
No estic segur però, que aquesta motivació sigui per tothom igual. Els professors intuïm, més enllà del nivell d’aptituds i també de la sort, que alguns entrenadors no aguantaran el pas del temps, on s’acumularan també, les frustracions d’uns desitjos un dia il·lusoris i que potser amb el temps no es tradueixin en realitat. I això no te a veure només amb resultats esportius, sinó amb la cada vegada menys valoració que tenen per part dels diferents estaments d’influència , els entrenadors.
Com deia el meu estimat Josep Bordas, (mestre de mestres) l’entrenador ha deixat de ser un referent educacional a la canxa, i tothom s’atreveix a qüestionar-lo, per que en el fons som un reflexa dels mateixos problemes que pateix l’educació en el nostre país.
Potser molts d’aquests entrenadors, no podran aguantar la pressió que representa estar permanentment en entredit, per part de qui envolta al jugador i/o l’equip. En mig d’aquesta jungla d’interessos, només ens serveix la formació constant, creure en nosaltres mateixos i ser permeables a influencies externes positives, que cal adaptar a les nostres ensenyances, per posar-les en pràctica i millorar.
Desitjo a tots els entrenadors/res que s’acaben de treure la titulació, que mirin i mimin el present, que gaudeixin del que fan i que es sentin orgullosos de pertànyer al club d’entrenadors de bàsquet.
Que tenen la gran responsabilitat, de formar jugadors, però encara mes important, el de crear valors, hàbits personals i elements als jugadors, que els ajudin a superar els diferents obstacles que la vida els posarà ... i que seran molt mes importants, que superar un 1 x 1, un bloc directe, etc...
"la vida no es un joc, però el joc et pot ensenyar a viure" (Joan Glez.)
